Caseres

La Gessera

David Bea Castaño, Poder, arquitectura i complexitat social

El singular jaciment de La Gessera es troba al terme municipal de Caseres, a la Terra Alta, en un escarpat turó que domina l’Algars, just sobre la línia divisòria actual entre aquesta comarca i la baixaragonesa del Matarranya. La seva genuïnitat, que ara per ara el fa únic, radica en les seves reduïdes dimensions, tant pel que fa a l’espai ocupat com a la disponibilitat dels seus àmbits. L’aspecte que avui en dia presenta és el d’un vilatge clos, amb diferents habitacions rectangulars, minúscules, que s’obren vers un carrer central, molt estret. La cronologia d’ocupació és molt àmplia, anant des d’aproximadament meitats del segle VI a.n.e. fins a l’I a.n.e.

Va ser descobert i excavat l’octubre de 1914 per part de Pere Bosch Gimpera (Bosch Gimpera, 1915), considerant-se un petit assentament que tindria una ocupació llarga des de la primera edat del ferro fins a la romanització del territori. No empra més de 187 metres quadrats, segons la planimetria de Bosch Gimpera (Moret, 2002b), amb cambres o àmbits de no més d’1,5 metres d’amplada. La presència abundant, molt més elevada percentualment que en altres jaciments, de materials ceràmics importats de caire sumptuari també fan especial aquest petit jaciment. En aquest sentit cal destacar la famosa copa etrusca de bucchero nero que va estudiar Enric Sanmartí-Grego (Sanmartí- Grego, 1975b) o els quatre vasos àtics, entre els quals cal destacar una cràtera de campana de figures roges i tres peces de vernís negre (Sanmartí-Grego, 1975a).

Foto des del costat nord

Pierre Moret ha reestudiat el jaciment a partir de l’observació minuciosa tant de les estructures avui en dia identificables com de l’estratigrafia apuntada per Bosch Gimpera (Moret, 2002 ; Moret, 2009). Al no observar-se estructures clarament associades a espais domèstics, com ara bancs o llars de foc, així com l’aparent manca de transformacions en l’espai durant gairebé cinc segles, aquest investigador ha suposat, de manera que considerem força ajustada a la realitat, que no ens trobem davant d’un poblat sinó d’un únic edifici.

Segons Moret, el plànol aixecat per Bosch Gimpera es correspon en gran manera amb la realitat, exceptuant la representació de la plataforma de roca sobre la que s’assenta el jaciment, que és una mica més gran. Cal assenyalar que l’estudi efectuat parteix d’aquesta planimetria, ja que, fins a dia d’avui, no s’ha pogut dur a terme cap topografia sobre el terreny; cal tenir en compte aquest fet (Moret, 2002: 67). Aparentment, Bosch Gimpera va excavar la totalitat del jaciment, encara que deixà estratigrafia a l’àmbit H. Aquest ha patit, recentment, una excavació clandestina, i s’ha pogut determinar l’existència d’uns 50 cm. no tocats el 1914 (Moret, 2009: 236).

Sembla ser que les estructures més ben conservades són les que es troben en el sector occidental del jaciment, mentre que els de l’altre costat, l’oriental, han patit amb major duresa l’efecte de l’erosió. Alguns d’ells, visibles el 1914, han desaparegut ja de manera irremeiable. Avui en dia es poden identificar de forma més o menys fàcil dotze àmbits o habitacions, encara que originalment se’n comptarien uns setze o disset. La revisió de l’espai ocupable fa descendir els metres quadrats fins entorn als 150.

Els ortostats, corresponents a la primera ocupació del lloc.

El reestudi de l’estratigrafia ha servit per a determinar de manera definitiva que l’edifici compta amb dues fases constructives força clares. Malgrat que resulta dificultós de datar-les amb precisió, sembla ser que la primera d’elles es bastiria cap a meitats del segle VI a.n.e., anant associada a materials antics com pot ser la copa de bucchero nero. Arquitectònicament n’haurien quedat poques mostres, bàsicament per la reforma soferta per l’edifici durant la seva segona fase d’ocupació. En restaria, però, un potent mur situat al sud-oest del bastiment, que presenta un angle pràcticament recte a la seva cara exterior, havent-se encaixat, durant la fase posterior, la cambra G per la seva cara interior. Es pot entreveure com es definiria un àmbit a partir d’un mur que arrencaria de la cara interna, en direcció nord-est. L’arranjament de la segona fase sembla, de fet, reproduir l’ordre arquitectònic més antic, de cases en bateria obertes a un carrer central. Es correspondria amb els àmbits G, H i I en la seva fase antiga. L’aparell d’aquesta estructura resulta molt més acurat que no pas els de la fase segona. Es tracta de murs més amples, i, en el cas de la secció més occidental, s’hi pot observar l’ús d’ortostats. Bosch Gimpera va localitzar dues potents capes estratigràfiques (Moret, 2002: 67). Segons ell, la superior, que presentava una tonalitat rogenca, es correspondria amb la destrucció violenta de l’edifici ja que contenia restes de forjats de la coberta i fragments muraris. Per sota d’aquesta unitat n’identificà una altra, d’uns 20 cm. de gruix, bàsicament formada per cendres, en la qual va efectuar la majoria de troballes d’elements mobles. Immediatament sota aquestes cendres Bosch Gimpera va documentar una capa de terra premsada que va interpretar com a una pavimentació per tal de regularitzar la roca, en els punts on aquesta mostrava desnivells. Moret, però, ha assenyalat que aquesta capa és de fet el de destrucció de la primera fase constructiva, que amortitza els murs més amunt esmentats, ubicats al punt més baix del jaciment (Moret, 2002: 70).

Pel que fa a la segona fase, ocuparia la resta de l’edifici, amb àmbits rectangulars, paral.lels, de minúscules dimensions i poca variabilitat formal. La construcció és molt més grollera que no pas la del primer moment, amb murs més estrets, d’aparell irregular i pobre, amb acabats poc acurats. De totes maneres podem suposar que aquesta reforma s’efectua sobre estructures ja existents, possiblement visibles, que acaben sent desmuntades (exceptuant els murs sud-occidentals del segle VI a.n.e. que s’integren en aquesta fase). Aquest fet ha de provocar la fossilització en l’esquema arquitectònic de la segona fase de La Gessera d’un plantejament més vinculat als traçats urbans de la primera edat del ferro, com és el del vilatge clos amb carrer central, encara que això no és una màxima i es troben assentaments amb arranjaments similars durant les fases plenes ibèriques.

Els ortostats del costat sud

La datació d’aquest segon període s’ha efectuat també a partir dels elements ceràmics importats apareguts durant l’excavació de Bosch Gimpera. En aquest sentit, sembla ser que la reocupació i la reforma va ser duta a terme a inicis del segle IV a.n.e. Quatre vasos àtics poden datar-se en aquest moment, mentre que set atuells de vernís negre són emmarcables al llarg de la tercera centúria; un únic fragment d’una peça campaniana del tipus B, una Lamboglia B5, indicaria el final cap a les darreries del segle II o la primera meitat de l’I a.n.e. (Moret, 2009: 237).

En resum, l’estudi estratigràfic plantejat per Pierre Moret aportaria els següents resultats (Moret, 2002: 70):

- Per sobre de la roca apareixeria una capa heterogènia rica en cendres, d’entre 5 i 10 cm. de potencia.

- Existiria, immediatament al damunt, un primer nivell de destrucció, d’uns 30 cm. d’amplada i de textura argilosa, considerat per Bosch Gimpera com el reompliment estèril per a regularitzar la roca, que s’associaria a la destrucció violenta de la primera de les fases d’ocupació, datable cap a finals del segle VI a.n.e.

- La reocupació i reforma de l’edifici estaria representada per una unitat estratigràfica difícil de distingir, per sobre de la destrucció de finals del segle VI a.n.e. L’estructura hauria restat abandonada uns cent anys, fins que a inicis del segle IV a.n.e., ja en època ibèrica plena, hauria tornat a estar freqüentada.

- Al damunt s’hi podria observar la capa d’incendi, datable durant la segona fase. Es tractaria d’un nivell de terra blanquinosa mesclada amb cendres.

- La destrucció final de l’edifici, cap a finals del segle II o primera meitat de l’I a.n.e. vindria marcada per la presència d’una capa de terra rubefactada, amb presència de nombrosos fragments ceràmics i de ferro.

La manca de dades utilitzables sobre la localització dels vasos ceràmics complica, de totes maneres, la seva atribució a una fase concreta, més enllà de la seva datació com a producte. L’estratigrafia presentada per Moret també indicaria hiatus, subfases i refeccions en principi no observables en el comportament arquitectònic de l’edifici. D’aquesta manera, sembla evident que entre les dues fases existeix un abandonament d’aproximadament un segle. Però també resultaria cert afirmar que l’incendi succeït en algun moment de la segona fase pot suposar un altre parèntesi ocupacional que no ha aparegut reflectit en el registre. De ser així, es tornaria a ocupar i s’obriria una nova hipòtesi estructural, també possible, que indicaria que les estructures avui en dia visibles es bastirien després d’aquesta crema. Això faria pensar, entre altres coses, que durant els segles IV o III a.n.e. o bé existia un traçat desaparegut o bé s’usaria encara el vell del segle VI a.n.e. (Moret, 2002: 70). Potser això donaria explicació sobre la presència de ceràmiques antigues en contextos, en principi, més moderns. Però no està gens clar. Sobre la funcionalitat d’aquest edifici, tot el que s’ha plantejat fins avui en dia no pot passar de la mera hipòtesi. Sembla encertat assignar, per a la primera fase, un estàtus de casa aïllada. La cronologia la vincula a edificis com el Tossal Montañés II (Vall del Tormo, Matarranya) (Moret et alii, 2006) o la torre T-3 de L’Assut (Tivenys, Baix Ebre) (Diloli, 2009). Pel que respecta al Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) (Bea, Diloli, 2005), les mesures d’ambdós bastiments serien similars. L’estructuració interna de La Gessera, per a l’ocupació de la primera edat del ferro, ens seria desconeguda, encara que es pot intuir una continuació formal en el període més recent. Més enllà, doncs, de dir que es tractaria d’una estructura aïllada no es pot confirmar si ens trobaríem davant d’un espai d’hàbitat, com al Tossal Montañés II o a L’Assut, o d’un bastiment de caire representatiu, com al Turó del Calvari.

La segona fase d’ocupació presenta també problemes d’atribució. A partir de la petitesa dels espais dels àmbits interns Pierre Moret ha proposat que no es tracti d’una estructura habitacional sinó d’un bastiment dedicat a l’emmagatzematge, probablement vinculat a un assentament agrari proper, del segle II a.n.e., La Serra Mitjana (Moret, 2002: 70 ; Puch, 1996: 71-80). En aquest sentit li suposaria una doble funcionalitat. Per una banda serviria com a punt de control del camí entre el Coll del Moro (Gandesa) i Calaceit (Matarranya), mentre que per l’altra s’erigiria com a graner fortificat, per tal de protegir les collites de poblats com el de La Serra Mitjana (Moret, 2002: 71).

Sobre la funcionalitat de la primera fase, malgrat l’escàs marge de maniobra que donen les poques estructures conservades, considerem que l’atribució com a casa aïllada, independentment de la seva utilització d’una manera o altra, resultaria factible, com ja s’ha assenyalat i, per tant, caldria incloure La Gessera en el conjunt de cases fortificades que semblen estructurar el territori entre la segona meitat del segle VII i les darreries del VI a.n.e. En canvi, sota el nostre punt de vista, la proposta per a la segona fase presenta esquerdes, com són la presència de materials àtics importants, que no quadrarien en un simple graner fortificat i, sobretot, el seu aïllament i la distància relativament important entre La Gessera i La Serra Mitjana, d’aproximadament 1,5 quilòmetres. De totes maneres és una hipòtesi interessant que cal tenir en compte a l’hora d’estudiar com s’articularia el territori, sobretot en referència a les darreres fases de l’iberisme. La viabilitat de la proposta de Pierre Moret passaria, si més no, per l’existència d’una tercera fase, posterior a l’incendi que succeïria en un moment indeterminat del segon període, i que suposaria l’amortització d’un moment anterior que arquitectònicament ens és desconegut, així com l’oblit de les importacions àtiques i la construcció posterior de l’estructura que podem veure actualment. Però sembla complicat que el procés fora aquest.