Caseres

La Gessera

El jaciment arqueològic de La Gessera (Caseres, Terra Alta). 

Dr. Jordi Diloli Fons
Professor del Departament d’Història i Història de l’Art
I. P. Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia Universitat Rovira i Virgili

INDEX 

1.- Dades del jaciment.

1.1.- Dades generals. 

1.2.- Situació. 

1.3.- Història i característiques del jaciment.

1.- Dades del jaciment. 

1.1.- Dades generals 

Nom del jaciment: La Gessera
Municipi i comarca: Caseres, Terra Alta.
Coordenades geogràfiques: 41 02 50.74 N / 0 14 17.04 E 

Coordenades UTM (punt mig): 267879.6 / 4547697.3 

Alçada sobre el nivell del mar : 420 metres 

1.2.- Situació. 

El jaciment arqueològic de La Gessera es troba situat al terme municipal de Caseres, al lloc conegut com a Punta de la Gessera, ocupant l’extrem més meridional d’un esperó rocós de direcció nord-est / sud-oest, al marge dret del riu d’Algars. La ubicació del jaciment es correspon amb un dels punts més alts que controlen la vall de l’Algars al seu pas per Caseres, una petita serralada situada entre la Vall d’en Batle i el barranc de l’Ernest de difícil accés, amb una alçada màxima de 420 metres s.n.m. 

L’espai arqueològic es correspon amb el punt més alt del desnivell, una esplanada ovalada d’uns 200 m2, delimitada per una plataforma de roca calcària de difícil accés, doncs el desnivell és molt pronunciat per tots els costats, excepte pel nord-est, on hi ha una petita drecera que permet l’arribada a l’espai arqueològic. Val a dir que la seva posició determina els accessos, pràcticament impossibles pel sud-oest, i veritablement difícils al nord i al sud. Com hem dit, avui dia s’hi arriba a través d’una drecera que connecta el lloc amb el Camí del Puig, via d’arribada que s’agafa des de la carretera N- 420, entre els quilòmetres 783 i 784, a la Venta. 

Aquest aïllament li dona una posició altament estratègica, doncs té una ampla visibilitat sobre el seu entorn, especialment sobre la vall de l’Algars, que s’estén als seus peus, on suposem hi hauria una possibilitat d’explotació agrària durant l’antiguitat, als llocs que avui dia coneixem com a Mas de Guàrdia i Horta del Molí Vell. 

Es tracta d’un assentament petit, ubicat com hem dit sobre una plataforma que delimita perfectament la superfície susceptible de ser ocupada. Tanmateix, salvant el desnivell, al nord i al sud podria haver-hi la possibilitat d’edificació amb lleugeres modificacions del terreny, si bé amb les dades actuals descartem aquesta ocupació en època antiga. 

Situació del jaciment 

1.3.- Història i característiques del jaciment. 

El singular jaciment de la Gessera va ser descobert i excavat l’octubre de 1914 per Pere Bosch Gimpera, dins dels treballs que l’Institut d’Estudis Catalans va programar per aquell any en diversos municipis fronterers de la província de Tarragona i de Terol: Calaceit, Caseres i Maçalió. Francesc Martorell, secretari-relator de la Junta de la Secció Històrico-arqueològica de l’IEC, informava que Matías Pallarés, col·laborador de l’Institut, sol·licitava l’ajut de la institució per intervenir a la regió conjuntament amb altres persones: el mestre de Caseres, Àngel Esteve i Santiago Vidiella. Tanmateix, a proposta de Martorell, la junta de l’IEC va anomenar a Pere Bosch Gimpera com a director dels treballs, destinant la quantitat de 1000 pessetes a la seva realització (Gràcia, Fullola, 2008: 132-33). 

Bosch es va fer càrrec dels treballs a Caseres, on va arribar la darrera setmana de setembre, i si bé va informar a la Junta de l’escàs fruit dels efectuats prop del poble, anomenava l’interès dels iniciats a La Gessera, un jaciment que descrivia com “un poblat ibèric format per un carrer, a banda i banda del qual hi ha les habitacions. A més del plànol d’aquell poblat que s’ha pogut fer, l’estació ha donat una gran abundor de ceràmica, una fibula de bronze semblant a la trobada a Empúries i estudiada per Dechelette, com també alguns fragments de ferro, que un estudi posterior podrà determinar el que son1”. Prèviament a aquesta intervenció, acompanyat del mestre Àngel Esteve havia visitat altres indrets del terme, per veure la seva importància. 

No seria fins a mitjans octubre que Bosch Gimpera no iniciaria les excavacions al terme de Caseres, concretament al jaciment de la Serra Mitjana, en companyia d’Àngel Esteve. Aquesta fou la primera excavació que dirigia l’arqueòleg barceloní, però els, segons ell, escassos resultats, el van fer abandonar la idea i dirigir-se a La Gessera, un jaciment amb molta més potència estratigràfica i on una intervenció prèvia de Cabré havia proporcionat molt de material. L’informe dels treballs que Pere Bosch Gimpera va enviar a l’IEC és força explícit: 

“[...] inmediatament sobre la roca per la banda del N. i sobre un sol d’uns 30 cm apisonat format sobre la roca també per la part del S. s’alcen els restes d’un poblat del que envio un esboç de plànol provisional. Está atravessat per un carrer en direcció E-O i a cada banda hi ha els restes de les habitacions de planta més o menos rectangular. La entrada del poblat sembla ser al N.O. La construcció dels murs es molt grollera: estan fets de pedres irregulars sense tallar en part i en part de rajoles de fang molt cuit. En alguns llocs s’han observat restes de haber sigut les parets arreboçades. Es fa difícil dir ahont hi havia les portes de les habitacions. A la habitació C sembla per la disposició de les pedres de la paret que dona al carrer, que habrá una porta, pero totes les demés, cuan la paret s’ha conservat (en algunes casses sols ni’ha restat et zoclo de pedres per estar fet el reste de mahons mal cuits que’s desferen al descubrirlos) no permeten reconèixer rastres de porta. Per la part N. totes les habitacions están ara obertes, no habenthi restes de parets que tanquin per haber caigut desde fa molt temps per la proximitat de la roca i de la pendent de la vertent de la montanya” (Gracia, Fullola, 2008: 139). 

A l’informe descrivia els materials recuperats i feia el dibuix de la planta de La Gessera, reproduït pràcticament sense canvis fins fa pocs anys. Les troballes es portarien a Barcelona, en finalitzar la campanya, el mateix mes d’octubre.
Segons aquesta planimetria de Bosch Gimpera, l’assentament no ocupa més de 187 m2 (Moret 2002), format per una sèrie de cambres o àmbits de no més d’1,5 metres d’amplada. La presència abundant, molt més elevada percentualment que en altres jaciments, de materials ceràmics importats de caire sumptuari fan especial aquest petit nucli. En aquest sentit cal destacar la famosa copa etrusca de bucchero nero que va estudiar Enric Sanmartí-Grego (Sanmartí Grego 1975) o els quatre vasos àtics, entre els quals cal destacar una cràtera de campana de figures roges i tres peces de vernís negre (Sanmartí-Grego 1975). 

Pierre Moret ha reestudiat el jaciment a partir de l’observació minuciosa tant de les estructures avui en dia identificables com de l’estratigrafia apuntada per Bosch Gimpera (Moret 2002, 2009). Al no observar-se estructures clarament associades a espais domèstics, com ara bancs o llars de foc, així com l’aparent manca de transformacions en l’espai durant gairebé cinc segles, aquest investigador ha suposat, de manera que considerem força ajustada a la realitat, que no ens trobem davant d’un poblat sinó d’un únic edifici. 

Segons Moret, el plànol aixecat per Bosch Gimpera es correspon en gran manera amb la realitat, exceptuant la representació de la plataforma de roca sobre la que s’assenta el jaciment, que és una mica més gran. Cal assenyalar que l’estudi efectuat parteix d’aquesta planimetria, ja que, fins a dia d’avui, no s’ha pogut dur a terme cap topografia sobre el terreny (Moret 2002). Aparentment, Bosch Gimpera va excavar la totalitat del jaciment, encara que deixà estratigrafia a l’àmbit H. Aquest ha patit, recentment, una excavació clandestina, i s’ha pogut determinar l’existència d’uns 50 cm. no tocats el 1914 (Moret 2009).

Sembla ser que les estructures més ben conservades són les que es troben en el sector occidental del jaciment, mentre que els de l’altre costat, l’oriental, han patit amb major duresa l’efecte de l’erosió. Alguns d’ells, visibles el 1914, han desaparegut ja de manera irremeiable, de forma que una actuació urgent al jaciment es fa força necessària. Avui en dia es poden identificar de forma més o menys fàcil dotze àmbits, encara que originalment se’n comptarien uns setze o disset. La revisió de l’espai ocupable fa descendir els metres quadrats fins entorn als 150. 

El reestudi de l’estratigrafia ha servit per a determinar de manera definitiva que l’edifici compta amb dues fases constructives força clares. Malgrat que resulta dificultós de datar-les amb precisió, sembla ser que la primera d’elles es bastiria cap a meitats del segle VI a.n.E., anant associada a materials antics com pot ser la copa de bucchero nero. Arquitectònicament n’haurien quedat poques mostres, bàsicament per la reforma soferta per l’edifici durant la seva segona fase d’ocupació. En restaria, però, un potent mur situat al sud-oest del bastiment, que presenta un angle pràcticament recte a la seva cara exterior, havent-se encaixat, durant la fase posterior, la cambra G per la seva cara interior. Es pot entreveure com es definiria un àmbit a partir d’un mur que arrencaria de la cara interna, en direcció nord-est. L’arranjament de la segona fase sembla, de fet, reproduir l’ordre arquitectònic més antic, de cases en bateria obertes a un carrer central. Es correspondria amb els àmbits G, H, i I en la seva fase antiga. L’aparell d’aquesta estructura resulta molt més acurat que no pas els de la segona. Es tracta de murs més amples, i, en el cas de la secció més occidental, s’hi pot observar l’ús d’ortostats. 

Bosch Gimpera va localitzar dues potents capes estratigràfiques (Moret 2002). Segons ell, la superior, que presentava una tonalitat rogenca, es correspondria amb la destrucció violenta de l’edifici ja que contenia restes de forjats de la coberta i fragments muraris. Per sota d’aquesta unitat n’identificà una altra, d’uns 20 cm. de gruix, bàsicament formada per cendres, en la qual va efectuar la majoria de troballes d’elements mobles. Immediatament sota aquestes cendres Bosch Gimpera va documentar una capa de terra premsada que va interpretar com una pavimentació per tal de regularitzar la roca, en els punts on aquesta mostrava desnivells. Moret, però, ha assenyalat que aquesta capa és de fet el de destrucció de la primera fase constructiva, que amortitza els murs més amunt esmentats, ubicats al punt més baix del jaciment (Moret 2002).

Pel que fa a la segona fase, ocuparia la resta de l’edifici, amb àmbits rectangulars, paral·lels, de minúscules dimensions i poca variabilitat formal. La construcció és molt més grollera que no pas la del primer moment, amb murs més estrets, d’aparell irregular i pobre, amb acabats poc acurats. De totes maneres podem suposar que aquesta reforma s’efectua sobre estructures ja existents, possiblement visibles, que acaben sent desmuntades (exceptuant els murs sud-occidentals del segle VI a.n.E. que s’integren en aquesta fase). Aquest fet ha de provocar la fossilització en l’esquema arquitectònic de la segona fase de la Gessera d’un plantejament més vinculat als traçats urbans de la primera edat del ferro, com és el del vilatge clos amb carrer central, encara que això no és una màxima i es troben assentaments amb arranjaments similars durant les fases plenes ibèriques. 

La datació d’aquest segon període s’ha efectuat també a partir dels elements ceràmics importats apareguts durant l’excavació de Bosch Gimpera. En aquest sentit, sembla ser que la reocupació i la reforma va ser duta a terme a inicis del segle IV a.n.E. Quatre vasos àtics poden datar-se en aquest moment, mentre que set atuells de vernís negre són emmarcables al llarg de la tercera centúria; un únic fragment d’una peça campaniana del tipus B, una Lamboglia B5, indicaria el final cap a les darreries del segle II o la primera meitat de l’I a.n.E. (Moret 2009). 

En resum, l’estudi estratigràfic plantejat per Pierre Moret aportaria els següents resultats (Moret 2002): 

-  Per sobre de la roca apareixeria una capa heterogènia rica en cendres, d’entre 5 i 10 cm. de potència.

-  Existiria, immediatament al damunt, un primer nivell de destrucció, d’uns 30 cm. d’amplada i de textura argilosa, considerat per Bosch Gimpera com el reompliment estèril per a regularitzar la roca, que s’associaria a la destrucció violenta de la primera de les fases d’ocupació, datable cap a finals del segle VI a.n.E.

-  La reocupació i reforma de l’edifici estaria representada per una unitat estratigràfica difícil de distingir, per sobre de la destrucció de finals del segle VI a.n.E. L’estructura hauria restat abandonada uns cent anys, fins que a inicis del segle IV a.n.E., ja en època ibèrica plena, hauria tornat a estar freqüentada.

-  Al damunt s’hi podria observar la capa d’incendi, datable durant la segona fase. Es tractaria d’un nivell de terra blanquinosa mesclada amb cendres.

-  La destrucció final de l’edifici, cap a finals del segle II a.n.E. o primera meitat de l’I a.n.E. vindria marcada per la presència d’una capa de terra rubefactada, amb presència de nombrosos fragments ceràmics i de ferro.

La manca de dades utilitzables sobre la localització dels vasos ceràmics complica la seva atribució a una fase concreta. L’estratigrafia presentada per Moret també mostra hiatus, subfases i refaccions en principi no observables en el comportament arquitectònic de l’edifici. D’aquesta manera, sembla evident que entre les dues fases existeix un abandonament d’aproximadament un segle. Però també resultaria cert afirmar que l’incendi succeït en algun moment de la segona fase pot suposar un altre parèntesi ocupacional que no ha aparegut reflectit en el registre. De ser així, es tornaria a ocupar i s’obriria una nova hipòtesi que indicaria que les estructures avui en dia visibles es bastirien després d’aquesta crema. Això faria pensar, entre altres coses, que durant els segles IV o III a.n.E. o bé existia un traçat desaparegut o bé s’usaria el vell del segle VI a.n.E. (Moret 2002). Potser això donaria explicació sobre la presència de ceràmiques antigues en contextos, en principi, més moderns. Però no està gens clar. Sobre la funcionalitat d’aquest edifici, tot el que s’ha plantejat fins avui en dia no pot passar de la mera hipòtesi. Sembla encertat assignar, per a la primera fase, un estatus de casa aïllada. La cronologia la vincula a edificis com el Tossal Montañés II (Vall del Tormo, Matarranya) (Moret et alii 2006) o la torre T-3 de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre) (Diloli 2009). L’estructuració interna de la Gessera, per a l’ocupació de la primera edat del ferro, ens seria desconeguda, encara que es pot intuir una continuació formal en el període més recent. Més enllà, doncs, de dir que es tractaria d’una estructura aïllada no es pot confirmar si ens trobariem davant d’un espai d’hàbitat, com al Tossal Montañés II o L’Assut, o d’un bastiment de caire representatiu, com al Turó del Calvari. 

La segona fase d’ocupació presenta també problemes d’atribució. A partir de la petitesa dels espais dels àmbits interns Pierre Moret ha proposat que no es tracti d’una estructura habitacional sinó d’un edifici dedicat a l’emmagatzematge, probablement vinculat a un assentament agrari proper, com La Serra Mitjana (Moret 2002, Puch 1996). En aquest sentit li suposaria una doble funcionalitat. Per una banda serviria com a punt de control del camí entre el Coll del Moro (Gandesa) i Calaceit (Matarranya), mentre que per l’altra s’erigiria com a graner fortificat, per tal de protegir les collites de poblats com el de La Serra Mitjana (Moret 2002).

Si bé la funcionalitat de la primera fase com a casa aïllada, independentment de la seva utilització d’una manera o altra, resultaria factible, com ja s’ha assenyalat, la interpretació sobre la segona fase presenta elements poc consistents, com la llunyania relativa entre La Gessera i La Serra Mitjana (1,5 km.), el desconeixement actual que tenim sobre aquest jaciment, i l’abundància de vaixella de luxe àtica, que no quadrarien amb un simple graner fortificat. 

Planta de La Gessera segons P. Bosch Gimpera (1915) i segons P. Moret (2002). 

Bibliografia. 

BOSCH GIMPERA, P. (1915): Campanya arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans al límit de Catalunya i Aragó (Caseres, Calaceit i Maçalió). Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 5 (2), 1913-14: 819-838.

CABRÉ, J. (1908): Hallazgos arqueológicos. Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, II, 5: 214-244. 

GRACIA, F.; FULLOLA, J.M. (2008): Pere Bosch Gimpera y Juan Cabré. La pugna por el control de las excavaciones en San Antonio de Calaceite y el Bajo Aragón (1914- 1916) y su influencia en la creación del Servei d’Investigacions Arqueològiques del Institut d’Estudis Catalans. Pyrenae, 39 (vol. 1): 129-174. 

MORET, P. 2002: Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?. I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa, 23 y 24 de Noviembre de 2001. Ilercavònia. Fulls d’Arqueologia, 3: 65-73. 

MORET, P. 2009: Mémoire d’habilitation. Recherches historiques et archéologiques sur l’Ibérie antique. Volume 2. Architecture, urbanisme et organisation du territoire dans L’Ibérie de l’Âge du Fer et de l’Époque Républicaine (VIIe – Ier siècle avant J. – C.). Université de Toulouse-Le Mirail. 

MORET, P.; BENAVENTE, J.A.; GORGUES, A. 2006: Iberos del Matarraña. Investigaciones arqueológicas en Valdeltormo, Calaceite, Cretas y La Fresneda (Teruel), Alcañiz, Taller de Arqueología de Alcañiz (Al-Qannis, 11).
PALLARÉS, F. (1965): El poblado ibérico de San Antonio de Calaceite. Instituto Internacional de Estudios Ligures, Colección de Monografías Prehistóricas y Arqueológicas, V, Barcelona. 

PUCH, E. 1996: El poblament ibèric i romà a la Terra Alta. Ed. Baralluga, 3. Calaceit. SANMARTÍ-GREGO, E. 1975a: “Las cerámicas finas de importación de los poblados prerromanos del Bajo Aragón (comarca del Matarranya). Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 2: 87-132. 

SANMARTÍ-GREGO, E. 1975b: “Algunas observaciones sobre el kylix de La Gessera”. XIII Congreso Nacional de Arqueología (Huelva, 1973). Saragossa: 756-759. 

Notes

1 Acta de la Junta de la SHA de 14/10/1914. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.